<<
GLASS & CHAUDE - CHAUDE & GLASS

06.11.17 - P.D.
Està clar que com estic millor. No estic per atansar-me a ningú. Serà el més correcte... Al pessimisme polític, social i cultural, el meu, estúpid però real.

06.11.17
Avui, un dilluns de novembre. Res a fer, res a pensar. Res de res. Cap proposta. Tal vegada miraré el món per primera vegada. Cóm es fa això?
Fugint. Algú diria emmudint.

Aquesta nit he somniat que era invisible, que ja ningú em veia, com si ja hagués passat el temps de dol per mi, i ningú pogués sentir ni la meva olor, ni el meu aire. (El pare ens descobria per l’olor però també pel remolí de l’aire que deixàvem al moure’ns). Era invisible i era feliç pensant que podria fer “allò” sense que ningú en veies, però no puc recordar què era “allò”. Tampoc recordo fer res, i serà què no hi havia acció, què només era somni-pensament?.

 

05.11.17
Esperar, només això, s’havia d’esperar. Sóc capaç encara de fer el que no voldria fer però que faig sense que ningú m’obligui...
I al final del dia la lectura em sacseja i m’allibera d’un estat malsà.

 

 

04.11.17
La ment s’atura, es para i els pensaments cauen per l’abisme, avall, avall fins a terra. A la ment, aquella estranya sensació de desamor, d’amor perdut. I l’aire humit que entra per la finestra em porta el record de tu, tu que ja no existeixes. Allà a la platja assegut arran d’aigua deixant que l’escuma ens blanqueges...
La ment no pot construir pensaments, són sensacions que s’esvaeixen per tornar a sentir el vertigen de la caiguda, avall, avall fins a terra.
Són hores que no m’espera ja ningú a l’altre costat del carrer; no he d'agafar el tren per donar sentit a les connexions i als trajectes tal sols llegir el petit llibre de viatges que tinc damunt la taula.
I segueixo bordejant els camins.

 

 

 

03.11.17

Quanta tristor i quanta impotència, no hauria mai de somniar que sóc pirata; sense somnis em declaro en rebel·lia. Haurem de fugir mar endins, haurem d’hissar les veles i cercar amagatalls, illes desertes i... retornar amb força i amb tota l’astúcia dels guanyadors.

 

 

O2.11.17

És estrany caminar aquesta hora per aquests carrers, tots som de la mateixa espècie. En el proper viatge a l’espai ens trobarem a la Gran Nau.


Sense lloc, entro pels laterals dels espais invisibles. Voldria arribar el bell mig i poder marcar el lloc com una fita; el bell mig d’aquests espais que no tenen recorregut, són com el·lipsis destesades i semblen teranyines. Del no-res no puc parlar-ne, doncs he fugit per trobar la paraula.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Sé que em passa: no tinc paraules, no tinc adjectius. Sé que necessito el concepte espai, és poderós per ubicar-me. Deixo que tot perdi gravetat i caigui a terra, deixo que les tangents agafin nervi, es tensionin, i creuades trobin l’espai central.

 

Punts, comes, accents, i ratlles, admiracions...i proclames i mil símbols d’aquest teclat, podrien obrir els crits de llibertat presos polítics.

 

 

 

01.11.17
Sempre el mateix trajecte, des de la meva ciutat a l’altre. Un trajecte sense parades. La llum del matí travessava l’espai i ens il·luminava la ment, ens despertava. A la nit de retorn tot el vagó estava emmirallat, a fora, la foscor.

Uns minuts més i no hagués perdut el tren. Era fosc i asseguda al banc de l’estació sentia els gossos com lladraven. A l’andana no hi havia ningú, feia basarda aquella solitud, i vaig posar-me a comptar estrelles.

 

31.10.17

Quin desconcert, és una ciutat de carrers creuats. Cerco espais laterals. No. Segurament estic fugint: avanço escales amunt fins el terrat i veig la ciutat, és roja, el sol la crema.

Mirar a la llunyania per identificar el camí de sortida. Baixo els graons de dos en dos, i sento com els genolls es trenquen; queden poques hores de llum i penso que m’esperen al marge, fora ciutat.

 


Quina confusió, no sé pas què escriure, res a dir i encara menys, res a fer. La immobilitat paralitza la ment, he de corre per la vorera del riu. Vaa!... per la vorera de la vida, aquesta que se’n va. La saliva calent, crema, i he de parar aquest aire que toca el meu cos, l’he de parar com qui para l’amor. Fugiràs, deia el poeta, per la drecera més curta, pel pedregar.


Ara sóc funàmbula i camino per la corda de la vida, pas a pas, cap un destí: la nit. Aviat hi haurà lluna plena i serà de plata, tallarà la foscor. M’agraden les ombres que es van retallant davant meu.

Quin viatge faré? si el trajecte és de nit a nit, de dia a dia. I si deixo la corda i avanço fins la mar? allà m’hi endinso: i l’horitzó serà el destí i probablement, el darrer dels viatges.