<<
II
III
VvaVAR
temps d'espera
GLASS & CHAUDE - CHAUDE & GLASS
No podia tacar els ulls, estaven plens de llàgrimes i li queien galtes avall. Unes llàgrimes que cremaven els records; aquells records que un dia li havia semblat que no eren més que fullaraca però ara sabia que s’havien convertit en l’humus del seu jardí.
Sentia l’agitació de les paraules, les cercava sense trobar continuïtat; ara la grafia, ara el só omplia el pensament. Perd la nació del temps, i li és impossible saber-ne el sentit, més els meandres arriben a mar i el plor s’ofega. 01.03.18 glass

He trobat a l'hospital un full d'una llibreta i hi havia escrit aquest pensament.

"La sala d’espera del quiròfans de l’hospital no té música.
Perquè criden tant quan ella és silenci i espera allà en el racó amb plor contingut i amb els ulls entelats, mirada humida d’amor. Quantes hores més haurà de ser espera. Ara s'alça i camina, pas a pas, creua la sala, pas a pas trepitja el retorn. Vella velleta, l’aire li pren el perfum dels seus pensaments i quan m’arriba em sento ella.
L’espera és un neguit de silenci. La meva espera és aquest tacte del gel que crema, és la llum del sol que em cega, és aquesta sala de veus que no entenc. M’espera després de les hores, m’espera.
A nit vaig somniar que partia jo, cap a terres estrangeres i ell esperava… sense mi. La mort em parlava i es reia de mi: tu que no tens por vine amb mi, deia. I jo hi anava, el seguia a la fi del món.
Prou, voldria arribar a la línia de l’horitzó, allà on el mar acaba. Allà es pot veure la profunditat del món. Nedaré cap a l’est quan el sol caigui darrera els turons, és la millor de les hores. Arribaré a l’horitzó ja de nit, nit estrellada." 26.02.18

Fotografia MP
Fotografia: Sebastià Perelló
Per més línies de fuga, el dibuix no s’expandeix, i la tinta recorre les corbes de l’espiral. Sento el procés concèntric dels mots escrits a la pantalla de la xarxa. Tanco els ulls i en el pensament només hi ha línies trencades, ritmes del cor. Després, com a una ficció, en el mirall un amic inventat. 25.02.18
No tinc perspectiva. Abans la feina me la donava. El futur quasi el marcava jo, evidentment hi havia els imprevistos. Organitzavem una exposició darrera l'altra i s'anaven inaugurant una darrera l'altra. Programava actes, fèiem catàlegs i a les mans en poc temps. Tot aprop l'olor de la impremta tenyia el temps... Tenia futurs. 24.02.18
A poc a poc, entra a poc a poc i fa batre el cor. La vida consisteix en això, en fer moure el món cap aquí, on tot és millor. Era aquest el repte.
I la seva mirada es clavava en els intersticis de la meva tristesa. No vull que em deixi. La meva mirada era plena de llàgrimes que desbordaven la impotència, no podíem fugir, estàvem atrapats i la sang entrava gota a gota.
Ara, tinc un instant etern que és carícia, i no trobo els versos del poeta però ressegueixo el sentit sense mots.”
18.02.18

Li poso el rellotge, no vol perdre la noció del temps; de les hores, dels dies, d'aquest temps blanc que guanyem però que, ara mateix, s’esvaeix pels laterals de la vida. Dotze hores sense veure’t, però en el meu de temps és la nit.
24.02.18

El rellotge quan es fa fosc són finestres de llum. 24.02.18

I en el silenci del temps sé que l'onada s'atura, perquè l'altra, l'anterior, s'extengui i jo trobi una paraula ofegada.
I des de la finestra, la imatge es fa gran, tan gran que és un primer pla amb un horitzó, estrany.
 

Plaer. No dolor. Plaer de veure les onades plegar-se, perquè també es pleguen sobre elles mateixes. Així les vaig seguir...

 
Foto de Nobuyoshi Araki

nit negre
nit gelada
nit de nits
i nits de resistència
09.02.18

Ramon Casas, Càrrega, 1903

Darrera del mirall hi ha el somni ; tots voldríem atènyer el somni, que és la nostra més profunda realitat, sense trencar el mirall.
Pròleg "Mirall trencat", Mercè Rodoreda

 

>>>>>